En realitat la pitjor angoixa que pot patir el cor és saber que no es pot tornar al passat. No es poden corregir els errors que la raó va cometre en contra de les lleis que regeixen el cor i la passió. La pitjor angoixa que pot patir el cor és saber que ara ja no podré acariciar la teva pell, ni sentir la teva suau veu, ni assaborir la dolçor dels teus ulls de mel. La timidesa i la indecisió es disfrassaren d'un vent fred que apagà les espelmes que il·luminaven el camí que ens havia d'unir. La meva ànima caigué a l'infern del desamor i de l'oblid i el meu cor es tornà arena, i es diposità sobre un desert de cors desfets.
A l'infern de l'oblid el cel és vermellós, i sobre ell vaguen desconsolats els àngels negres que cerquen fugir d'aquest món. A l'infern de l'oblid mai no és veu el sol. Les muntanyes i les roques són grises i nues, els arbres estan cremats i només en queden troncs i branques, i sobre els rius només discorre lava i sang que sorgeix dels volcans on es precipiten les ànimes que ja no volen viure més. Sobre les dunes caminen altres ànimes ferides. D'entre l'arena sorgeixen esporàdiques flamarades, i de vegades si un es fixa en el foc veu per moments reflexat el seu rostre en un món paral·lel, en un món feliç. Però la visió només dura uns instants, i només serveix per avivar les sensacions de fracàs i frustració per no estar amb tu. Per sort, sempre quedarà la imaginació.
La brisa bufa suau sobre les nostres cares. Se't remou el pèl i el sento roçar sobre la meva pell. El sol ens il·lumina i et dora la cara, els teus ulls semblen més clars i bonics que mai, i els teus llabis de seda i les teves dents blanquinoses formen un somriure que em produeix un tenre pessigolleig. La teva pell és suau i càlida. Sento els teus braços abraçant-me i els meus rodejant la teva cintura. Sento que contemplar la posta de sol assegut a la vorera de la mar junt a tu és el moment més dolç que un pugui imaginar. Petites ones freguen les nostres cames, la teva mirada es creua amb els meus ulls, i els nostres llabis es fonen en un sol sentiment d'amor i tendresa. Demà tornarà a sortir el sol.
A l'infern de l'oblid el cel és vermellós, i sobre ell vaguen desconsolats els àngels negres que cerquen fugir d'aquest món. A l'infern de l'oblid mai no és veu el sol. Les muntanyes i les roques són grises i nues, els arbres estan cremats i només en queden troncs i branques, i sobre els rius només discorre lava i sang que sorgeix dels volcans on es precipiten les ànimes que ja no volen viure més. Sobre les dunes caminen altres ànimes ferides. D'entre l'arena sorgeixen esporàdiques flamarades, i de vegades si un es fixa en el foc veu per moments reflexat el seu rostre en un món paral·lel, en un món feliç. Però la visió només dura uns instants, i només serveix per avivar les sensacions de fracàs i frustració per no estar amb tu. Per sort, sempre quedarà la imaginació.
La brisa bufa suau sobre les nostres cares. Se't remou el pèl i el sento roçar sobre la meva pell. El sol ens il·lumina i et dora la cara, els teus ulls semblen més clars i bonics que mai, i els teus llabis de seda i les teves dents blanquinoses formen un somriure que em produeix un tenre pessigolleig. La teva pell és suau i càlida. Sento els teus braços abraçant-me i els meus rodejant la teva cintura. Sento que contemplar la posta de sol assegut a la vorera de la mar junt a tu és el moment més dolç que un pugui imaginar. Petites ones freguen les nostres cames, la teva mirada es creua amb els meus ulls, i els nostres llabis es fonen en un sol sentiment d'amor i tendresa. Demà tornarà a sortir el sol.
