No vull oblidar-te

Una estrella apareguda de manera sobtada, dins la foscor de l’acabament del trenc d’alba, m’ha iluminat el camí de la luxúria i del desconsol; però segueixo el camí per què m’atreu, per què és una estrella com poques vegades he vista. Tanco els ulls i la veig, iluminant-me, però fent-se enfora quan m’apropo a ella. M’enlluerna tant que em cohibeixo, i el cos se’m para, però no així el cor, que actua per la inèrcia de la llum encantadora i a la vegada esgarrifadora de tan esplendorosa estrella. La il·lusió, la tristesa, l’alegria… tots els pensaments i sensacions, la vitalitat de la primavera i l’encolliment de l’hivern, tot queda ocupat i marcat per tu, maleïda estrella. Maleïda per que t’estimo, te n’aprofites de la teva bellesa i m’atreus, com atreu la fruita verinosa a l’ocell migratori d’altres regions, que estorat per la seva bella pell vermellosa, en mossega un tros, de verí atractiu, que és l’amor.

Disfrutava d’aquella nit, a pesar meu, disfrutava de la llum, que s’ha apoderat no sols del meu cor si no també del temps: apenes he tastat la teva bellesa quan ja has desaparegut, ha sortit el sol. Però no vull el sol jo, vull la nit, i vull l’estel, i la vull junt a jo i no alçada al cel. Tan de bó pogués estirar el meu braç fins tocar-te, però ara ni tan sols et veig. No em queda altre remell que tornar a esperar a la nit. I mentres tant, sofreixo, per que no et puc treure del meu pensament, i per que malhauradament soc conscuent que no podré estirar el meu braç fins tocar el cel.

Quan a la fi el sol es comença a pondre, pujo a la muntanya més alta per poder contemplar-te millor. Hauria d’estar fent altres coses, però no puc evitar-ho, ara soc teu, ja no soc amo del meu destí, el meu cor ha pres el control, i està disposat a arribar fins a tu a qualsevol preu. Però passen els minuts i no et veig, passen les hores i segueixo sense veurer-te. I passen les nits, entre llàgrimes i tristor, diminuta esperança i engoixant frustració, i segueixes sense aparéixer. I em demano per què. Per què et vas creuar al meu camí per no tornar a aparéixer? Per que te m’havies de mostrar, amb la teva irresistible bellesa? Fa dies que no et veig, i no em queda més que la teva imatge aguardada a la memòria, al racó de les esperançes rompudes. Si pogués oblidar-te, si pogués tornar a ser jo mateix, tal vegada podria aturar la pluja de llàgrimes que m’esdevé cada nit.

Però els dies passen i els records es fonen. Tot i així encara guardo a la memòria cada un dels trets que et donen aquesta bellesa, tan espontània com atractiva. És això el que més m’atreu: la teva naturalitat, la teva llum és forta i atractiva, però és natural, senzilla. És curiós: no ens coneixem de res, de fet ni te n’has adonat de la meva presència, però el meu cor s’ha quedat encollit davant la teva imatge i vol seguir-te allà on sigui. Tal vegada sigui per els teus cabells dorats, suaus i brillants; o pels teus ulls de mel, o pel teu cos, que em ferma un nus a la gargamella. No em queda altre remell que pujar a la muntanya cada nit, a provar sort i intentar-te veure. Però han passat tants de dies i tantes nits, que l’esperança és ja gairebé nul·la, però paradoxalment, la pròpia desesperació per veurer-te força l’esperança, i em dóna forçes per sortir cada nit a mirar el cel.

Si pogués retrocedir en el temps, tornaria a aquella nit en que em vas aparéixer. Però quan ho penso fredament, en realitat no t’em vas apareixer a jo, tu simplement vas sortir al cel, i vaig ser jo qui va seguir la teva llum. I ara la llum ja no la tornaré a veure. Tal vegada aquella nit podria haver fet alguna cosa més per tocar-te i coneixer-te. Podria haver intentat cridar-te, però jo soc esclau de les meves paraules i dels meus silencis. A més, ets una estrella massa alta per sentir a qualqú amb tan poca veu com jo. No em queda altre remell que esperar a que el temps esborri la teva imatge de la meva memòria. La meva raó em diu que t’he d’oblidar, que he de deixar de sofrir, que he d’abandonar les ganes de tornar-te a veure i les ganes de coneixer-te. Però el meu cor, apassionat i encollit per la teva preciosa imatge, em demana que de les meves mans surtin les darreres paraules d’aquesta dedicatòria: no vull oblidar-te.